13.10.06

GENT AMB OFICI...


Al Xerí que ja no hi és, i l'avi Agustí del forn
i al Corriu que plantava arbres on avui hi descansen les aigües de la Baells.
A ells, avis de Cercs que tant varen estimar la seva terra.

El Xerí el recordo com si fos ara, assegut al banc de pedra, a Cal Xel. Sempre venia acompanyat d’un gos menut. El Xerí era prim i de poca alçada. Tenia les galtes rogenques i la pell apergaminada. La veu era especial. Feia cantarella quan parlava. El seu Català però era net, gens adulterat. Avui ens passaria la ma per la cara!

M’agradava petar la xerrada amb ell. Era humil. S’expressava amb una gran modèstia. Em deia que de petit -potser ni tan sols tenia deu anys- s’havia fet molts tips de plorar.

- A mi em donaven les pedres més difícils, els dits em feien mal de picar.

Tota la vida va fer de pica pedrer. Ves quin ofici? Però no, de picar picar, tothom pot fer, per tallar bé les pedres i escaires cal saber-ne.

Fa falta això tenir l’ofici, i ell en sabia com també l’Isidre.

Em va explicar com esberlaven les pedres grosses. Amb un punxó anaven foradant a cops de mall la roca vint o més centímetres. Un forat de diàmetre perfecte. Quan n’havien fet uns quants en la línia que volien partir la pedra hi feien entrar una metxa del mateix diàmetre de fusta d’alzina ben seca. Un cop li havien ficat era qüestió de posar al cap de la metxa un tou d’argila ben xopada d’aigua.

La fusta es dilatava i al cap de tres o quatre dies la pedra ja s’havia partit.

Les Catedrals, els ponts, els castells, els contraforts, les muralles, els marges de les feixes, les masies, pilars, arcs, dovelles. Per construir es necessitaven pedres!

Quantes pedres per admirar!

Quants picapedrers anònims!

El 1982 el Xerí encara era viu. Poques setmanes després dels aiguats del Novembre ens vam veure. El torrent de les Garrigues i el Peguera s’havien revelat furiosament. Poc abans del cap de setmana a La Molina s’havien enregistrat prop de 300 l/m2. A la resta de Catalunya les xifres eren si fa no ho fa. El Corriu em va dir ; de la mateixa terra sortia l’aigua, costava de creure. L’envestida de les aigües se’n va emportar arbres i pedres immenses fins a la Baells.

L'Agustí, el forner, em va dir que havien passat por.

-A la nit feia feredat sentir l’espetec dels rocs que baixaven durant la torrentada. Pedres de cinc i deu tones ben bé, -va dir.

De la passera que hi havia poc abans d’arribar al Molí de l’Andreuet no en va quedar res. Tot va anar avall!

-Com ho farem Xerí. Has vist allà a on hi havia la passera? Quin esvoranc.! No sé pas. A l’Ajuntament m’han dit que hi faran venir un enginyer. Que han de fer uns plànos i no sé que més. Parlen de no sé quants milions. Val una milionada reparar la passera del torrent. Més amunt al costat de la Bauma també hi han de fer un pont. N’hi per uns quants mesos!

El Xerí em va mirar i em va dir. -Si m’ho demanen jo els faré les dovelles. Puc fer l’arc i mai cap torrentada s’endurà el pont. M’han de pagar deu mil pessetes per totes les dovelles i les deixaré col•locades. Després és molt senzill acabar el pont. Els ho pots dir a l’Ajuntament. Ells em coneixen.

Al cap d’un any es van col•locar tres d´aquests tubs prefabricats i damunt dels tubs el formigó... Fa la feina pero fa mal a la vista. El problema del Xerí és que ell no era enginyer. La seva firma no acreditava cap experiència. Calia que l’obra , fos el que fos, tingués estampada una firma amb el vist i plau corresponents. Calia comptar amb un expert universitari titulat.

No gaire lluny de la passera a l’altre cantó pel damunt del torrent del Paguera hi ha un altre pont fet de pedres. És de quan és baixava el carbó de les mines. Veure el pont no fa mal a la vista forma part del mateix passatge. La torrentada del 82 no se’l va endur. És poca cosa, però allí s’hi estarà molts anys.

Hi ha una bellesa, anònima que no pertorba l’entorn fet pels ciutadans i al servei dels ciutadans, és l’obra feta en el mateix lloc amb la visió harmònica.
Avui sembla com un impossible interpretar el sentir d’uns ciutadans amb els interessos d’una constructora que vetlla per uns interessos sovint allunyats del ciutadà.

A la darreria del Segle XX s’ha gaire bé extingint la darrera generació de la gent que tenia ofici. La generació d’aquells que començaven fent d’aprenent s i esdevenien amb els anys uns mestres.
Com que vivien de la terra tots ells eren respectuosos amb la terra.
Avui Cercs i Sant Jordi són poca cosa. El jovent , si pot, se’n va. El soroll que aquests pobles poden fer per tal de millorar el traçat de de la carretera per un altre més adient serà irrellevant. Tot fa suposar que ni s’els escoltarà i per damunt de tot prevaldran els interessos econòmics abans que escoltar l’opinió del poble.

Fa mal el cor. Sap greu que no s’escolti i que no haguem après res dels qui ens varen precedir.



(texte que va escriure un jove amic meu de 70 anys.)