Els que no volen mullar-se.

Molts diuen que la preocupació per la nova carretera no està justificada. Heus aquí un petit recull de opinions...

Per una banda, és clar, cap dels 4-5 projectes que hi ha a sobre de la taula no és definitiu.
Fins que no arribi la decisió, diuen que és millor esperar i no pas moure'ns. Però
quan es presenti el projecte final de la nova carretera, tindrem només un mes per fer al·legacions.
Gràcies a la recollida de signatures feta aquestes últimes dues setmanes, el temps per fer al·legacions no serà desaprofitat, ja que ara tothom al poble sap que alguna cosa s'està coent. Més val estar preparats, ja que el risc existeix. Penso que informar a tothom és una primera fita important... Que no ens passi com a tants altres, que es van adonar de l'amenaça quan ja era massa tard.

Un altre argument és una frase feta repetida mil i una vegades: "Al final, ells faran el que voldran". "Ells" son els polítics, i "nosaltres" som les víctimes. Per mi aquesta posició es massa simplista. Resignar-se abans de provar no és de savis. Un veí afectat ha dit una cosa amb la que estic totalment d'acord: "el NO ja el tenim, per què no intentar-ho, a veure si ens surt alguna cosa millor?". Però no només es això. Tenim una obligació moral de cara a les generacions que vénen. Si ja sabem que ens pot caure una desgràcia d'aquesta magnitud, com a mínim hem de defensar el futur dels que seran aquí quan nosaltres ja no hi siguem. Sinó, els immorals, no seran només "ells", sinó "nosaltres" també. Més val vençuts després de lluitar que entregar-se amb els braços creuats. És qüestió de dignitat.

També se senten veus del tipus: "Els que estan en contra de la carretera que passa per sota de Sant Jordi, ho fan per interessos personals". Això es com l'acudit sobre un home que veia com s'aproximava el foc a casa seva i ell no feia res. Quan li van preguntar per què no intentava parar-ho, la seva resposta va ser: M'agrada veure com es crema la terra del veí. L´"interès personal", va més enllà del que pensem. El patrimoni d'un poble és tan nostre com dels altres.

Un altre argument es basa en la frase: "jo no vull embolics". Clar. Considerar més molesta la iniciativa que la destrossa em sembla absurd. És l'actitud d'un futbolista a qui només agrada jugar de davanter, tant, que es nega a marcar als contraris. Jugar a futbol, o viure una vida humana, comporta companyerisme, un cert sentit de responsabilitat. De totes maneres, una iniciativa reivindicativa com la que s'està fent a Cercs, no té per què ser un embolic. Tots junts, a una veu, volem defensar unes certes idees. No es tracta d'anar en contra de ningú. Els que defensen idees diferents, tenen tot el dret del món a fer el que mana la seva consciència. La cosa es pot degradar, només si oblidem aquest principi: que les idees es combaten amb arguments i no pas amb desacreditacions.

Hi ha moltes raons per no mullar-se. El passat del poble de Cercs és una justificació prou bona, ja que sovint s'han barrejat les idees amb atacs personals. Però precisament això ens hauria de donar forces i més tranquil·litat: penso que hem après de les errades del passat, i així no es tornaran a repetir. Els humans no estem destinats al fracàs. Si això fos així, encara ens estaríem matant a cops de bastó.